A la banda sonora de la extraordinària pel·lícula de Wim Wenders, “The End of violence”, es va incloure un tema instrumental (bàsicament “guitarrero”) del gran Ry Cooder, anomenat “Define violence”. Quan acaba aquest primer tema se sent la veu d’una noia (l’actriu Traci Lind, en una breu peça intitulada Shouldn’t You Know), que diu: “violence!”. I algú contesta: “What?”, i ella insisteix, “violence, define it”. (Per cert, al soundtrack també podeu trobar alguna joia dels U2 amb Sinead O’connor, Tom Waits, Roy Orbison o Brian Eno).
He recordat aquesta cançó aquests dies que es parla tant de violència fins a esgotar el concepte. Però a mi m’agradaria encara donar-li una volta més.
Segons l’Organització Mundial de la Salut és violència “l’ús intencionat de la força o el poder físic, amenaçat o real, contra un mateix, altra persona, un grup o una comunitat que té com a conseqüència o és molt probable que tingui com a conseqüència un traumatisme, danys psicològics, problemes de desenvolupament o la mort”.
La violència apareix quan en una confrontació hi ha abús, prepotència o crueltat, o sempre que s’atropelli la integritat física, psicològica o social d’alguna persona.
Una amenaça contra una dona per part del seu marit es pot considerar violència? O contra un homosexual per la seva condició? Jo crec que sí, i és una opinió majoritària dins la societat i també a la jurisprudència del Tribunal Suprem. Precisament l’anomenada “violència de gènere” es defineix com un tipus de violència física o psicològica exercida contra una persona sobre la base del seu sexe, que té com a resultat un dany o físic, sexual, o psicològic, així com l’amenaça, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat que impacta de manera negativa la seva identitat i benestar social. Altres formes d’aquesta violència inclouen la violència a través del llenguatge verbal i no verbal, l’assetjament laboral, l’assetjament sexual, l’homofòbia i la violència envers les dones en l’àmbit de la salut.
Està clar doncs que per què hi hagi violència no cal usar la força física. Seria suficient amb una amenaça, o amb actes que provoquin danys psicològics.
És per això que el jutge Llarena (al meu entendre de manera discutible, però argumentada) a la seva interlocutòria de processament als dirigents independentistes diu que el tipus penal de rebel·lió “al recoger en la descripción el adverbio que modaliza la acción (violentamente), elude incorporar al tipo penal el sustantivo que se sugiere. Actúa violentamente quien lo hace de manera violenta, lo que no presenta un contenido típico plenamente coincidente con actuar con violència”. I descriu de manera detallada la jurisprudència de la Sala Segona del Tribunal Suprem per arribar a la conclusió que els fets que es van produir davant el Departament d’Economia el dia 20 de setembre de 2017 es podrien definir com “actuar violentamente” (especialment sobre les coses, més que sobre les persones), encara que no hi hagués estrictament força física o “violència” en el sentit més estricte. Per mi, més aviat això encaixaria dins el tipus penal de “sedició” (que no exigeix violència, sinó “tumulto“) que de rebel·lió, però no soc penalista. Veurem què diuen els seus companys magistrats del Tribunal Suprem quan hagin de jutjar els fets i dictar sentència. I que diu en el seu dia la justícia europea.
Del que no tinc cap mena de dubte és de qualificar de “violència” els episodis que s’han produït a Catalunya les darreres setmanes dels quals s’han responsabilitzat els anomenats Comitès de Defensa de la República” (una república inexistent, com sabem la majoria de mortals). Encara que em sembla una exageració comparar aquests fets amb la “kale borroka” del País Basc, és evident que cremar contenidors i enfrontar-se amb els Mossos d’Esquadra són actes violents. Però també és un acte violent tallar una carretera per impedir que altres circulin, o barrar el pas a una estació de trens, o embrutar amb pintades seus de partits o domicilis particulars. Si algun dia arribes a casa i et trobes un cordó de persones que no et deixen accedir-hi, tu pots renunciar a entrar a casa teva, trucar la policia o intentar l’accés. Però si al final es produeix violència física, la responsabilitat no seria teva o de la policia, sinó dels que t’han impedit entrar a casa. Jo ho tinc tan clar com que el dia 1 d’octubre el que van fer les forces policials va ser exercir la violència, de forma desproporcionada (i també inútil, perquè ni tan sols van poder impedir la consulta), però això no treu responsabilitat als qui van organitzar aquell referèndum, van desobeir al Tribunal Constitucional, van destinar diners públics i a sobre, quan ja ho havien fet tot i moltes persones havien rebut de valent, van fugir d’estudi i van dir que allò era un simulacre, quelcom simbòlic, una exageració, un engany.
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat del Departament de Periodisme UAB
