Avui sento enveja sana pel Regne Unit. Per la seva tradició democràtica i el seu tarannà. Perquè dos governs han estat capaços de posar-se d’acord per organitzar un Referèndum PACTAT i LEGAL. Perquè han fet una campanya explicant els pros i els contres. Perquè la gent ha votat lliurement, massivament, i al final han decidit que JUNTS estan millor i que l’aventura de la independència en un món globalitzat com aquest és molt arriscada, que sortirien de la UE, potser de la lliura esterlina i que en trauran igualment un bon resultat econòmic d’una tercera via amb una autonomia pseudofederal dins la Gran Bretanya.
I mentre tant aquí tenim un govern del PP presidit per algú que és incapaç de prendre decisions, esperant sempre que el temps ho arregli tot, quan normalment el que passa és que els problemes cada cop s’enquisten més. Incapaç de fer cap oferta alternativa a la independència, algú que ordena reunir als fiscals de Catalunya per organitzar una batuda contra tot el que olori a urna. I un president de la Generalitat que ha decidit seguir endavant, que li diu al Cuní a 8aldia que té cartes amagades que de moment no vol mostrar, que va fixar una data i una pregunta de manera unilateral amb una majoria de partits catalans però sense acordar-ho amb l’Estat (encara que és cert que aquest Estat no ha volgut pactar res de res), que va dir que la consulta no seria vinculant i que planteja això com un pols on sap que ell està en el costat més feble. I que encara no hem pogut debatre amb calma sobre els avantatges i problemes que plantejaria la independència, ni hem fet campanya ni sabem realment què proposarien partits com Unió Democràtica o Iniciativa per Catalunya.
No ho podríem fer d’una altra manera? Ningú no és capaç de cedir i dir, “vinga, parlem, comencem de nou”, i fem una cosa similar al que han fet els britànics i tanquem això d’una vegada o busquem una via alternativa, un pacte, un espai on la majoria (aquesta majoria que a Escòcia ha dit NO a la independència però SÍ a un major autogovern i a una millora de les seves condicions fiscals i econòmiques) de catalans pogués sentir-se còmoda? ENCARA HI SOM A TEMPS???
Contesto des de la meva humil opinió, poc contrastada amb la resta d’Espanya, però molt comentada amb companys, amics i familiars, de diversos punts de vista i simpatitzants de diverses formacions polítiques. Al contrari del que es diu en els mitjans de comunicació, uns d’una banda i altres d’una altra, la gran majoria dels catalans que va sortir el dia 11, no ho te tant clar i el que demanem, bàsicament és poder votar. És cert, que la força la tenim esgrimint l’estelada i que l’estelada era molt nombrosa, però tot i això, conec més gent que va anar perquè ens neguen la possibilitat de votar, que perquè ho tinguin molt clar. Hi ha molta gent, que encara vol moltes explicacions, abans de donar un salt que podria ser al buit. Les teves preguntes: No ho podriem fer d’una altra manera? Oh, i tant! i també podriem no fer res, però la gent que ha sortit al carrer, ara si! demanen que es faci així. Perquè? Perquè no ens escolten. No ens volen escoltar i pensen, erròniament, que si no ens deixen fer res, acotarem el cap i marxarem cap a casa, espantats pel soroll de tancs i la visió dels tricornis. Ningú no és capaç de cedir? Si, podem cedir, però JA N’HI HA PROU! És que no es pot negociar ni parlar amb una paret. Si haguera hagut aquesta oportunitat, molts, moltíssims, fins i tot el nostre President, estic convençuda que haguéssim preferit la via alternativa.
En aquest moment, s’ha invertit el temps de la negociació. És trist que haguem d’anar a una estratègia per poder treure les urnes al carrer. És trist escoltar alguns personatges europeus opinar sobre un assumpte que només coneixen per una de les parts, o be, coaccionats pels seus interessos o pels interessos “generals”. El fet, és que amb aquest ventall d’alternatives, és obvi, que l’únic que podem fer, és seguir endavant, ja que no sóm a temps de res més. Cada dia que passa, veig més i més gent que travessa la línia del NO cap al SI i no conec ningú que ho faci a l’inrevés, per això Si una majoria demostra que vol el SI, (i per a mi no val el 52% com valia a Escòcia), llavors haurà arribat el temps de la negociació.
Hola Núria, gràcies pel teu comentari, de fet tens raó que hi ha molta gent que està cansada de xocar contra una paret de silenci (i d’incompetència). El meu dubte és si aquesta és la manera de trobar una solució. Però estic a la expectativa de veure el que passarà els propers dies, el dia 9 i sobre tot, després del dia 9. Molts records!!