El passat 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, vaig aixecar-me aviat, vaig agafar la bici i vaig baixar a Barcelona amb els Ferrocarrils de la Generalitat fins l’estació de Provença. D’allà em vaig dirigir al Paral·lel on havia quedat amb una persona per un reportatge que estic preparant i que aviat sortirà publicat a la premsa. Després, sortejant els manters (que sovint no respecten el carril bici), vaig arribar fins a la Barceloneta, al costat de l’Hotel Vela i del Club Natació Barcelona on surto de tant en tant a fer paddle surf, un esport relaxant que recomano a tothom. 13€ llogar una taula durant una hora a Pukas. Vaig menjar un entrepà a un xiringuito de la platja i vaig pujar en bici fins a la Diagonal. No soc de manifestar-me, crec que la darrera vegada va ser en contra de la Guerra del Golf. Però volia veure l’ambient de la Diada, m’interessa com a català i com a periodista polsar el termòmetre de l’independentisme, observar en directe i no a través d’una pantalla el que passa en una manifestació tan nombrosa com les dels darrers anys. Vaig tafanejar per diferents trams de la Diagonal fins arribar a la Illa, on es pot travessar per sota de l’avinguda i passar al costat muntanya. Vaig veure moltes famílies, ambient festiu, moltes banderes, moltes pancartes, molts colors i cap incident. D’allà fins a l’estació de Sarrià amb la bici i cap a casa de nou amb els FF.CC.
En arribar a casa vaig estar pensant. I vaig decidir escriure un tuit. Deia literalment això:
“Sou molts. És cert. I mereixeu tot el respecte. Però no sou tots. I no sou suficients. No sou TOT el poble. Només sou una part. Penseu en la resta. També som molts. I no volem un país partit en dos”, i vaig afegir el hashtag #Diada2018.
Va ser un tuit molt meditat, amb voluntat de concòrdia i reconciliació, però també amb un doble sentit, era una espècie d’experiment digital per comprovar la reacció de la gent. Per copsar el poder de la xarxa.
Ràpidament es va viralitzar. A data d’avui, quan escric això, porta més de 104.000 impressions (persones que han vist el text), 1.400 likes i 526 retuits. En una setmana he augmentat gairebé 1.000 seguidors i ha ha més 230 comentaris. L’he deixat fixat al meu Timeline i encara genera moviment. No m’havia passat mai. He desactivat les notificacions i vaig intentar contestar tothom però era impossible. Més tard ho vaig penjar també al meu Facebook i es va omplir de seguida de comentaris.
Pràcticament tothom (només dues o tres persones van fer algun comentari sobre l’ambigüitat del text) ha considerat que el tuit estava escrit des de la perspectiva que anomenen “unionista”. La majoria dels lectors del tuit no em coneixen de res. Els que em coneixen saben que he estat molt crític amb l’estratègia independentista però vaig estar afiliat durant 20 anys a un partit catalanista, per tant entenc una part de les reivindicacions del moviment sobiranista. Com he dit, no acostumo a anar a manifestacions i cada cop m’agraden menys les banderes. Conec personalment algun dels polítics empresonats i vaig anar fins a Estremera a visitar-los, i considero injusta la situació de presó preventiva, sens perjudici de les conseqüències penals que puguin tenir les seves accions. Mai rebel·lió, en tot cas.
La meva preocupació des de fa temps és la profunda divisió en què es troba immersa la societat catalana. No sé si un referèndum pactat seria ara la solució quan ja hem vist reiteradament en les eleccions que les majories són molt ajustades. No estic en contra de convocar una consulta acordada dins la legalitat, però sí en contra de qualsevol via unilateral i de vulnerar les lleis. I potser seria més raonable dialogar, cedir o esperar a tenir majories més àmplies, com han reiterat els líders d’ERC. Encara més quan hi ha un govern de l’Estat que ha obert el diàleg, crec que cal aprofitar-ho.
Però el tuit es podia llegir en el sentit contrari. Feu la prova. El podia haver escrit un independentista convençut. I en canvi, gairebé tothom el va interpretar com una presa de posició contra els manifestants de la Diada. Vaig rebre molts suports, però també insults i retrets. I només vaig invocar “respecte”.
Per què aquesta interpretació? On és la clau? Doncs jo crec que la paraula-parany, escrita conscientment en majúscules, és “TOT”, en referència al poble català. Si els lectors del meu tuit, sigui quina sigui la seva ideologia, han interpretat que qui parla no és independentista és perquè els líders del moviment sempre parlen en nom de TOT el poble. Han aconseguit imposar no només que són una majoria (fet molt discutible al marge de la representació parlamentària, esbiaixada per la llei electoral), sinó que ells són “el poble”, i la resta de catalans no independentistes ni tant sols són una minoria que cal respectar, és que no compten per a res. I a més a més, si no estàs amb ells, estàs contra ells. No hi ha terme mig, ni equidistància, ni esperit crític. Com em va escriure un periodista de TV3 a qui conec des de fa molts anys, si no veus el que passa “o estàs cec o ets un feixista”, i va comparar la repressió de l’Estat espanyol amb el Tercer Reich o la Sudàfrica de l’Apartheid. Per sort em va dir que preferia pensar que estava cec…
L’enemic no és l’Estat, malgrat els greus errors comesos. L’enemic és l’odi, la divisió, la imposició del pensament únic. Mai serem un sol poble si només som meitat i meitat, i un referèndum no faria més que certificar aquesta divisió. Un nou Estat, si aquesta fos la voluntat democràtica de la majoria de catalans, no es pot construir amb la meitat en contra. Seria un desastre.
Uns i altres “som molts”. Uns i altres mereixem respecte. Uns i altres hem de pensar en la resta. No ens convé un país partit en dos.
Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor de Periodisme UAB
.
Ara mateix una meitat de la població està imposant a l’altra pertànyer a un estat del qual se’n vol separar.
Pertànyer a l’actual Estat, si aquesta fos la voluntat democràtica de la majoria de catalans, no es pot construir amb la meitat en contra. Seria un desastre.
Gràcies Jordi, és una manera de veure-ho que condueix a la mateixa conclusió: el país dividit en dos
Home, jo crec que la paraula clau per pensar que no ets independentista és el SOU molts. Per altre banda, si acceptem que hi ha una meitat que no està a favor de la independència (s’hauria de veure en referèndum), hi ha una altra meitat independentista, que ha guanyat les eleccions i que porta anys manifestant-se pacíficament i de manera multitudinària com no s’ha vist mai enlloc, i se’ls està obligant a ser espanyols
Per tant, l’única manera per desencallar el tema i no discriminar ningú, és donar la veu al poble i que decideixi en un referèndum. Pel que fa a les majories, si creieu que el 51% és massa just, proposeu un llindar del 55%. Per exemple, la pregunta seria vol que catalunya sigui un estat independent? Si més del 55% diu que si, independència. Si el Si queda entre el 45-55% dels vots, estat confederal. I menys del 45% dels vots, estat federal. I amb això es desencalla la situació perfectament, però clar, hi ha d’haver-hi voluntat política
Segons els vostres comentaris estem en un atzucac. Estem dividits en dos meitats amb objectius totalment contraposats. La satisfacció d’una meitat és la frustració de l’altre. Per tant l’únic camí possible per mantenir una societat cohesionada és obtenir una solució que no compleixi els objectius de ningú, però que sigui suficient per a que una immensa majoria es trobi còmode. No veig possible posicions maximalistes, s’ha de transaccionar.
Home, jo crec que la paraula clau per pensar que no ets independentista és el SOU molts. Per altre banda, si acceptem que hi ha una meitat que no està a favor de la independència (s’hauria de veure en referèndum), hi ha una altra meitat independentista, que ha guanyat les eleccions i que porta anys manifestant-se pacíficament i de manera multitudinària com no s’ha vist mai enlloc, i se’ls està obligant a ser espanyols
Gràcies pel comentari, la paraula clau precisament no és SOU perquè això suposaria acceptar que són els independentistes qui són molts, quan això serviria també a la inversa. La resta d’arguments són reiteratius, i no ens posarem d’acord.