Sembla més un malson, una pel·lícula de terror, un pla diabòlic dissenyat des de fora (però amb la col•laboració irresponsable d’una part dels de dintre) per algú que vol destruir tot el que hem construït entre tots durant els darrers anys a Catalunya.
Vaig escriure fa temps que aquest era un procés destructiu, que arrasa amb tot el que toca. Ha fulminat o reduït a la mínima expressió alguns dels partits tradicionals catalans (CiU, Unió, CDC, ara també li tocarà al PDECAT, el PSC, IC-Els Verds), ha convertit Ciutadans en la segona força a Catalunya, està a punt de provocar una escissió a l’entorn dels comuns i Podem, el PP es convertirà en una força cada cop més residual (encara que a la resta de l’Estat pot treure profit electoral), i sembla que només ERC i la CUP se salven de la destrossa (ja veurem en quin moment també acaba per afectar els republicans).
Ha provocat la fuga de més de 2.000 empreses, espantades per la inseguretat jurídica i per la incompetència d’un govern i un Parlament que van triturar la legalitat i un altre (el de l’Estat) que va ser incapaç d’impedir una consulta il·legal per les vies pacífiques i que va recórrer a la violència desproporcionada com a signe de la seva impotència.
L’independentisme no tenia pla, ni estratègia, ni rigor, només el suport incondicional, però insuficient, d’una part molt important de la societat catalana, oblidant que hi havia una altra part, igual d’important, que no aposta per la ruptura (i que de segur acceptaria alternatives no rupturistes si hi hagués alguna proposta seriosa i concreta sobre la taula). I quan els partidaris de la secessió veuen que el referèndum ha sortit molt millor del que pensaven (encara que sense cap valor legal que avali el resultat), se senten obligats pel mandat que ells mateixos s’han autoimposat i decideixen, de nou amb una força limitada que no representa la majoria dels catalans, proclamar la República d’una manera molt sui generis. Tot i que durant unes hores el President Puigdemont va tenir a la seva mà dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Però es va espantar. Un tuit de Rufián (“155 monedes de plata”), la renúncia d’alguns dels seus, l’amenaça de la CUP d’assetjar la seu del PDECAT, i una certa inseguretat sobre les garanties que li donaven des de Madrid de que no s’aplicaria el 155 van decantar la balança cap a la DUI. Això sí, a l’estil català: “sí, però no”, només una mica. I a partir d’aquí el despropòsit absolut: la fugida a Bèlgica de Puigdemont, una caòtica roda de premsa, l’empresonament cautelar de la major part d’exconsellers del seu govern, i la sensació de que ara, això, no hi ha qui ho arregli. En aquestes condicions no es poden celebrar unes eleccions, cada dia tenim un nou ensurt, una part del país es prepara per a la mobilització permanent, el govern belga està preocupat per la seva pròpia estabilitat, i els que intentem analitzar l’actualitat hem de reconèixer, amb humilitat, que no tenim ni idea del que passarà. En algun moment havíem pensat que sí, que hi havia pacte, que hi havia sortida, que hi havia gent amb sentit comú i visió d’Estat que facilitaria una solució al conflicte. Però ara anem perduts, o indignats, o sorpresos, i renunciem a trobar-ne explicació, només aspirem a pensar que potser algú ens despertarà del malson dient que tot era una broma de mal gust. O això, o la destrucció total.
Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB