Si no s’inventen alguna estratagema imaginativa de darrera hora (res no es pot descartar), es constata que l’independentisme serà incapaç de presentar una llista conjunta a les eleccions del 21 de Desembre. El PDECAT volia reeditar Junts pel Sí davant les perspectives desastroses que assenyalen les enquestes. ERC no ho volia de cap de les maneres (la seva estratègia des de fa temps és convertir-se en el partit hegemònic a Catalunya i sembla ben encaminat) i va posar com a excusa afegir la CUP. La CUP, ja ho sabem des de que van llençar Artur Mas a la paperera de la història, no vol saber res dels exconvergents (no obliden que en el seu moment van ser referent a Europa de les retallades durant la crisi). Conclusió: l’independentisme es presentarà per separat, competint entre ells pel mateix electorat i amb la reivindicació comuna d’aturar el 155 i alliberar als polítics i activistes empresonats (veurem si aquest darrer objectiu resulta innecessari si l’Audiència o el Tribunal Suprem rectifiquen les mesures cautelars adoptades, que resulten molt difícils de justificar jurídicament).
En realitat, els objectius dels partits independentistes sempre han estat divergents. El PDECAT mai s’havia cregut realment que la via unilateral i la desobediència fossin els mitjans ideals per aconseguir la independència, sinó que es pensaven que tot això portaria a negociar amb l’Estat una millora substancial de l’autogovern (que sempre podria ser posteriorment sotmesa a referèndum). I mentre el procés avançava cada cop més ràpid cap al no-res, una part dels seus dirigents han anat caient pel camí (Mas, Homs, Baiget, Jané, Munté, Ruiz, Vila,…). I els que han quedat (Rull, Turull, la figura atípica de Puigdemont,…) són els que fa molts anys que ja volien ser d’ERC i han fet tot el possible per ressuscitar aquesta formació que després de l’experiència dels tripartits estava sota mínims. Però els republicans van saber canviar els seus líders, tenen el pedigrí independentista necessari que ningú pot posar en dubte, i s’han refet ampliant la seva base a costa de l’electorat clàssic convergent i dels joves que no volen mitges tintes ni versions suavitzades de l’original. Sempre he pensat que l’objectiu d’Esquerra durant aquesta legislatura no era aconseguir la independència sinó convertir el PDECAT en un partit marginal. El dia 22 de desembre veurem si ho han aconseguit amb l’ajut inestimable dels mateixos exconvergents. De moment, jo ja vaig sentir dissabte passat al diputat Joan Tardà a Rac 1 dient que mai havien tingut “capacitat ni voluntat d’implementar la república”. Els missatges de pau i fraternitat que envia Junqueres des de la presó van en la mateixa línia: “calma, paciència, ara no és el moment, ja arribarà, l’objectiu és guanyar les eleccions i convertir-nos en “el partit” independentista i els únics interlocutors vàlids amb Madrid per negociar un armistici després de les eleccions”. I la Presidenta del Parlament (abans activista de l’ANC) dient que la DUI era només simbòlica i que no té cap validesa. Sense paraules. Pel que fa a la CUP, no han enganyat mai ningú. Han decidit dinamitar el sistema des de dintre, i sens dubte que també estan complint els seus objectius. Els talls de carreteres d’aquesta setmana demostren que volen enfonsar l’economia (de fet aquesta era una de les seves proclames) i que les seves accions a partir d’ara cada cop seran més “resistència” i menys “pacifisme”. Quina diferència hi ha entre el que van fer un grup d’ultradreta davant Catalunya Ràdio fa uns dies i la invasió de les estacions de Sants i Girona el passat dimecres impedint la circulació dels trens, davant la passivitat de la policia i la ràbia i la impotència dels usuaris? O tot és violència o tot és protesta pacífica. Per mi no hi ha dubte, la violència s’ha instal·lat fa temps entre nosaltres, de manera subliminal i tard o hora surt a la superfície. A veure com ho aturen els que han atiat el foc.
En paral·lel, el catalanisme moderat no rupturista que representa l’extinta Unió Democràtica (ara Units per Avançar) ha pactat amb el PSC per incloure algunes persones en les llistes electorals i presentar un programa en comú en un moment excepcional com aquest. Pel que fa a Demòcrates (els escindits d’Unió) sembla que no continuaran amb el PDECAT sinó amb Esquerra! És a dir, que l’independentisme no ha sabut o volgut unir les seves forces i en canvi la centralitat de dues formacions amb una forta tradició catalanista demostra la possibilitat d’oferir una alternativa entre les forces de dreta de PP i Ciutadans i el bloc sobiranista per recuperar les nostres institucions i oferir estabilitat a la nostra economia, sense renunciar a la justícia social, i cercar quan convingui un acord amb l’Estat per millorar l’autogovern i si cal sotmetre’l a referèndum. I oblidar-nos de moment de la independència, si més no durant els propers 10 o 20 anys, un cop ja hem comprovat la seva inviabilitat, la manca de reconeixement internacional, la fugida d’empreses i els efectes nefastos sobre les nostres vides. Tot dependrà del resultat de les eleccions, on una força com el PSC-Units per Avançar pot acabar sent determinant en la configuració de majories.
Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB
