Malgrat que l’independentisme ha perdut 2 escons i percentatge de vots en les darreres eleccions i ni tan sols ha aconseguit encara arribar al 50% dels votants, gràcies a la llei electoral, els partits que defensen la secessió (tot i que ja no sabem com la implementaran, un cop comprovat que la via unilateral és inviable i han reconegut que la proclamació de la República va ser un acte simbòlic) tenen majoria suficient i tota la legitimitat democràtica per investir president i formar govern. Compten, gràcies a la insòlita interpretació del Reglament del Parlament que va fer el jutge del Suprem Pablo Llarena, i en contra el criteri dels lletrats del Parlament (és a la Mesa del Parlament a qui correspon la interpretació del Reglament a partir de l’informe dels lletrats), amb els vots delegats dels 3 diputats que estan a la presó, però no amb els vots dels que estan a l’estranger, fugitius de la justícia espanyola. I en tot cas, Carles Puigdemont NO pot ser investit President si no compareix davant el Ple (assumint que abans o després el detindran i anirà a la presó). S’inventin el que s’inventin, això és així. I si fan qualsevol altre cosa, no hi haurà president ni Govern i continuarà l’aplicació del 155. Aquesta és la crua i dura realitat. Puigdemont no era el candidat a les eleccions del 2015, era el número 3 de la llista de Girona. Artur Mas tampoc era el número 1 de la llista de Junts pel Sí a Barcelona. Quan els ciutadans votem, escollim una llista i correspon al Parlament investir un President entre els 135 diputats elegits. Així funciona la democràcia representativa. A més, resulta que la llista de Puigdemont ni tan sols va ser la guanyadora, per tant necessita un pacte amb altres forces per aconseguir la majoria necessària. Una d’elles, la CUP, ja ha dit que no donarà un xec en blanc si no sap quin és el projecte, per sobre dels noms. I l’altra, ERC, va dir que respectaria el criteri dels lletrats del Parlament i el discurs del nou President del Parlament va ser molt moderat i respectuós amb la legalitat vigent. Tot el contrari del que va fer el president de la Mesa d’edat, que va aprofitar de manera espúria el seu moment de glòria per llançar un missatge impertinent i improcedent. L’independentisme necessita temps per ampliar el suport social, i tots necessitem un govern que prengui decisions des de Catalunya, no des de Madrid (155) ni des de Brussel·les (Puigdemont).
Conclusió: cal un pla B, un altre candidat o candidata, no es pot mantenir un pols amb l’Estat que ja hem vist com reacciona (molt sovint des de la incompetència però comptant amb els instruments necessaris per evitar actes de secessió unilateral, inclosa la repressió).
Si no hi ha pla B, diguin el que diguin, seguirem com els darrers dos mesos, sense rumb, sense govern i amb inestabilitat política i econòmica. Tard o d’hora caldrà buscar una alternativa. I preguntar, com aquell acudit de l’Eugenio: “sisplau, que hi ha algú més??”
Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB