Temps de canvis

 

el rei i el príncep

“Bufen temps de canvis deia el vent…” diu una cançó d’en Carles Ruiz, “Litus”, magníficament versionada per la Beth Rodergas, tot recordant Bob Dylan.  De cop, tot passa de pressa, a tota velocitat. El rei abdica. A les Corts preparen, amb acord de PP i PSOE, una llei orgànica que la Constitució de 1978 ja exigia per regular les abdicacions i les renúncies “o qualsevol dubte de fet o de dret que s’esdevingui en l’ordre de successió a la Corona” (article 57). No està gens malament, 36 anys per aprovar una llei i ara tothom a córrer per acabar fent un vestit a mida que no servirà pel futur…

Com a reacció, les xarxes socials (em temo que cada cop més sobrevalorades amb la seva peculiar construcció de la realitat social, no sempre coincident amb el pensament majoritari) i molts ciutadans a les places de tot l’Estat demanant un referèndum per decidir si volem mantenir la monarquia o apostar per una república.

Tot ha canviat, i alhora res no és tan diferent. Si el Rei Juan Carlos (una vegada vaig poder sentir de la seva pròpia veu que no li agradava que li traduïssin el nom, el mateix del que es queixava en Carod-Rovira) hagués mort, potser s’hauria estalviat sentir tantes barbaritats de la seva persona i la seva família, el problema és que algunes se les han buscat ells mateixos… L’abdicació per un rei és com una mort en vida, amb la diferència que et pots fer una idea del que diran quan ja no hi siguis. També alguns s’han passat de frenada amb els homenatges, tot s’ha de dir…

Ara bé, tenim perspectiva i distància per opinar sobre el que passa? Ja fa temps que es deia que a Espanya hi havia pocs monàrquics i molts joancarlistes… On són? Han marxat tots de cop? Han desertat? O és que els greus errors de la monarquia han provocat una desafecció cap a una institució que en el seu temps va ser una de les més valorades, fins i tot a Catalunya?  Joan Carles va ser constructor de la transició, juntament amb Adolfo Suárez, amb els defectes i virtuts que això implica. Ara només recordem els elefants, els “chanchullos” del seu gendre Urdangarin (exjugador de handbol del Barça, que sembla que de vegades hi passem de puntetes), la Corinna i una suposada i llarga llista d’amants, el divorci de la Infanta Elena d’un personatge tan peculiar com el Marichalar, el tret al peu del seu net Froilán, el discutit casament del príncep Felip amb una periodista divorciada… Algú dirà: Déu n’hi do! I tant que s’ho han buscat! Però els mecanismes de successió s’han posat en marxa i potser seria una ocasió única per fer més canvis… El nou Rei Felip VIè podria portar sota el braç una bateria de reformes, la primera d’elles la de la Constitució, que justifiquessin la continuïtat de la monarquia, i dotar la nostra democràcia de molta més participació ciutadana, lluitar aferrissadament contra la corrupció, canviar la llei electoral, resoldre el problema de Catalunya amb visió de futur, defensar els més necessitats amb dosis elevades de justícia social i redistribució de la riquesa…

Ja sé que no és ell qui ha de fer ni liderar tots aquests canvis, sinó els responsables polítics. Però el seu pare, abans de tots els seus errors, va tenir molts encerts, i va saber influir de manera decisiva, regnant sense governar, en els responsables directes del gran canvi sociopolític que va implicar la transició democràtica espanyola. I això ho va fer contra las Leyes y Principios Fundamentales del Movimiento que havia jurat complir i fer complir sobre la Sagrada Bíblia, cosa que ara és fàcil de dir però en aquell moment era molt i molt difícil de fer. Fa tants anys que la gent més jove ja no ho recorda. Però he vist aquests dies molta gent més gran amb cara de por, la mateixa cara i el mateix sentiment d’incertesa que vaig veure en els meus pares quan aquell senyor en blanc i negre anomenat Arias Navarro va sortir a anunciar la mort del Generalísimo Franco…

“Bufen temps de canvis, però no hem de tenir por…”

 

 

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Desplaça cap amunt