Antic Palau Municipal d’Esports a Montjuic, Barcelona. Principis dels 80, no recordo exactament la data, em falla la memòria. Crec que temps abans ja havien format un primer “guitar trio” amb el Larry Coryell i ja els vaig anar a veure. Ara presentaven el disc Friday Night in San Francisco. John McLaughlin, Al di Meola (en el lloc de Coryell) i Paco de Lucía. Tres estils diferents de tocar la guitarra, fusió de gèneres, flamenc, jazz, funk, rock… Un anglès de Doncaster, un americà de Boston i un andalús d’Algeciras formant un trio impossible, impensable… però real. Emocions profundes i directes al cor d’un jove aspirant a guitarrista que mai no arribaria a apropar-se a la qualitat de qualsevol d’aquells tres monstres de la guitarra. Milions d’aficionats hem intentat sense èxit interpretar els “rasgados” del gran Paco a “Entre dos Aguas”, una peça d’una enorme dificultat que ell executava sense esforç aparent. Hores i hores de guitarra des de molt petit amagades al darrera i un talent excepcional, gairebé diví, que va heretar del seu pare juntament amb el seus germans Pepe de Lucía i Ramon de Algeciras. Però la màgia d’aquella nit a Barcelona on TOT semblava formar part d’un somni, que de vegades encara em costa de pair, ha tornat aquest matí en rebre la notícia de la mort del gran “maestro” per culpa d’un infart a Mèxic. Els puristes del flamenc es van esquinçar les vestidures quan el van sentir tocant amb gent com aquella, que utilitzaven guitarres acústiques i de jazz. Però la història ha fet justícia i com va dir Di Meola, “Paco no ha abandonado el flamenco, sino que lo ha ensanchado hasta hacerlo universal”. Ara, el seu cor ha dit prou, potser de tant excitar als altres cors amb nits com aquella. Suerte, Maestro!!
Aquí de Lucía, McLaughlin i Larry Coryel, el primer “guitar trio”
http://youtu.be/v7UM-lf83xc